Dilluns, 11:30 a.m.
Agafo l'autobús a Diagonal, per a dirigir-me a les oficines de la meva empresa (habitualment sóc treballant al client, però em tocava anar-hi per redactar uns informes que només puc fer allí)
Al meu costat seu una SENYORA, d'aquestes que ocupen el seu seient i la meitat del teu, no per grasses, si no per què s'expandeixen elles, el bolso i el mega-abric que porten com si fossin a la sibèria.
Mentre m'empotra contra el vidre, jo sóc parlant per telèfon amb una amiga, aprofitant el trasllat, per parlar de coses d'amigues, que no venen al cas, però la senyora afina l'orella, cada vegada que la miro de reüll em mira amb cara extranya.
Penjo, miro al correu des del movil, un defecte professional i ociós, ho accepto, la senyora estira el coll per tal de veure què el que estic mirant.
Guardo el móvil, miro per la finestra, no miro res, però és la manera de no donar motius a la senyora per que em tafaneji més.
Al cap d'una estona la senyora comença a parlar "por lo bajini", finalment em diu: "Perdone señorita, donde me tengo que bajar para ir a la Sagrada Familia?
- Jo - En la segunda parada cuando pillemos la calle València - Em torno a girar per mirar per la finestra, deixant com "zanjao" el tema
- Es que sabe, soy de Graná, y es la primera vez que vengo a Barcelona y no me se ná de calles.
- Jo - Pues no se preocupe mire, yo me bajo a la primera de la calle València, así que yo, cuando baje, la aviso y usted se baja a la siguiente que yo - Amb el millor dels meus tons amables, l'explicació era clara - cuando usted se baje, lo únic que tiene que hacer es subir una calle, hasta la calle Mallorca, y ahí mismo la verà.
- Vale, niña muchas gracias
Aquí pensava que la conversa s'havia acabat però no, continua parlant per lo bajini fins que sento un "no entendia ná de lo que decia usted por el teléfono"
- Jo - Què?
- Que no entendia ná, supongo que decía cosas en catalan pero es que no lo entiendo, yo vengo de turista.
- Jo - Si era catalan - Zanjo tema -
- Ahhhh - respira y contraataca - Fue usted ayer a ver al papa? Yo no fui por que habia lío grande y me daba miedo tanta gente.
- Jo - No, no fui a ver el papa.
- No vive en Barcelona usted?
- Jo - Sí.
- Y no quiso ver a su santidad?
- Jo -No. Y no es mi santidad, para mi es un ser humano como qualquier otro.
- Ahhh....
Pensava que per fi me l'havia tret de sobre però...
- Usted no cree en diós verdad?
- Jo - No.
- Y no se siente mal por eso chiquilla?
- Jo - No.
- No tiene ganas usted de hablar.
- Jo - No.
Finalment es va fer el silenci, però jo ja baixava - Si era la meva parada - me la vaig mirar i li vaig dir:
- Jo - Ahora, la siguiente ya puede bajar usted.
- Senyora - Gracias niña, aunque no crea en diós me ha ayudado.
Sí, senyora, els que no creiem en déu no som males persones, espero que trobés la Sagrada Familia i gaudís de la visita.
A vegades penso que hi ha gent que necessita conversa per què es deuen sentir veritablement sols, i al metro i al autobús intenten cercar aquesta estona de xerrada vanal però que els dona ànims.
Dubto que aquesta senyora fos un d'aquests casos, simplement deu estar acostumada que a la seva terra tothom s'enrolla a xerrar amb tothom, cosa que trobo preciós, però a Barcelona, la gent no sóm així. Vivim cada cop aïllats els uns dels altres, ens barregem en passadissos massificats sota terra i deixem de ser individuus per ser part de la massa uniforme, com militars entrenats per fer la seva feina i amb el cap ple de ordres que no ens deixen espai per pensar en els altres, en qué necessiten, qué els passa...
A part de tot el tema , la senyora era una pesada, sí, i tenia unes ganes tremendes d'entablar conversa catòlica i no va tenir sort!
