Muñons al metro

Déu vos guard
Avui parlaré de dos casos de muñons + un extra.
No és per fer broma de les persones que han perdut una extremitat o part d'ella, però si de les reaccions de les persones quan es topen amb un muñó d'aprop.

- Cas de muñó 1: El noi del muñó al braç.
7:40 del matí, metro linea 5 direcció cornellà centre de bote en bote. La gent sense voler es topa els uns amb els altres, qui pot s'agafa a les barres... i un xicot, d'entre 25 - 30 anys intenta salvar-se de caure de cul segur aferrant-se a una de les barres del centre... No té mà, s'agafa a la barra amb la part interna del colze i al extrem, hi té un muñó.
Aquest acaba a l'alçada de la cara d'un tipus, d'aproximadament l'edat del noi del muñó i li espeta; "Que asco tio aparta eso de mi cara" - La cara d'espant del idiota del comentari no tenia preu, la cara de tristessa del nano del muñó em va partir l'ànima.

- Cas de muñó 2; El noi del muñó a la cama
Metro linea 5 direcció Horta (crec ja em perdo tants canvis de metro) , 15:30, de bote en bote.
Puja un noi bastant jove amb crosses i una cama amb muñó.
Mira al seu voltant i divisa els seients per "gent necessitada" - Els qui son sentats se'l miren malament, bé, miren malament el muñó, però ningú s'aixeca.
Finalment una noia, asseguda a un dels seients per "gent no necessitada" l'avisa i ell pot seure.

I l'extra: L'extrany cas del pidolaire
Senyor d'uns 60 anys (dilluns i amb el fred que fotia), puja al metro amb pantalons curts i crosses.
Es situa al mig del vagó i comença a recitar amb un castellà amb accent romanés que té una greu malaltia que li podreix els músculs i poc a poc va perdent la capacitat de caminar.
La gent s'apartava sigilosament del seu costat, en un moment, el vagó que anava ple fins al cap de munt, va cedir un espai considerable al senyor dels músculs podrits.
-
Lepra! Salta una sudamericana asseguda a un dels seients per "gent necessitada" (apuntar que sí, hi havia gent gran de peu)

Em fixo en les cames del senyor leprós, i salto sense poder evitar-ho "PSORIASIS"

Si senyors, el pidolaire volia donar pena i la gent va anar fugint del seu voltant, i la realitat és que ni músculs podrits, ni lepra ni... coi, per què duia croses?

Per cert que la psoriasis no és contagiosa.

Hi ha molta maldat en este món

"Sí, Sí, Sí, la visita del papa se finit"

Dilluns, 11:30 a.m.
Agafo l'autobús a Diagonal, per a dirigir-me a les oficines de la meva empresa (habitualment sóc treballant al client, però em tocava anar-hi per redactar uns informes que només puc fer allí)

Al meu costat seu una SENYORA, d'aquestes que ocupen el seu seient i la meitat del teu, no per grasses, si no per què s'expandeixen elles, el bolso i el mega-abric que porten com si fossin a la sibèria.

Mentre m'empotra contra el vidre, jo sóc parlant per telèfon amb una amiga, aprofitant el trasllat, per parlar de coses d'amigues, que no venen al cas, però la senyora afina l'orella, cada vegada que la miro de reüll em mira amb cara extranya.
Penjo, miro al correu des del movil, un defecte professional i ociós, ho accepto, la senyora estira el coll per tal de veure què el que estic mirant.

Guardo el móvil, miro per la finestra, no miro res, però és la manera de no donar motius a la senyora per que em tafaneji més.

Al cap d'una estona la senyora comença a parlar "por lo bajini", finalment em diu: "Perdone señorita, donde me tengo que bajar para ir a la Sagrada Familia?

- Jo - En la segunda parada cuando pillemos la calle València - Em torno a girar per mirar per la finestra, deixant com "zanjao" el tema

- Es que sabe, soy de Graná, y es la primera vez que vengo a Barcelona y no me se ná de calles.
- Jo - Pues no se preocupe mire, yo me bajo a la primera de la calle València, así que yo, cuando baje, la aviso y usted se baja a la siguiente que yo - Amb el millor dels meus tons amables, l'explicació era clara - cuando usted se baje, lo únic que tiene que hacer es subir una calle, hasta la calle Mallorca, y ahí mismo la verà.

- Vale, niña muchas gracias

Aquí pensava que la conversa s'havia acabat però no, continua parlant per lo bajini fins que sento un "no entendia ná de lo que decia usted por el teléfono"

- Jo - Què?
- Que no entendia ná, supongo que decía cosas en catalan pero es que no lo entiendo, yo vengo de turista.
- Jo - Si era catalan - Zanjo tema -
- Ahhhh - respira y contraataca - Fue usted ayer a ver al papa? Yo no fui por que habia lío grande y me daba miedo tanta gente.

- Jo - No, no fui a ver el papa.
- No vive en Barcelona usted?
- Jo - Sí.
- Y no quiso ver a su santidad?
- Jo -No. Y no es mi santidad, para mi es un ser humano como qualquier otro.
- Ahhh....

Pensava que per fi me l'havia tret de sobre però...

- Usted no cree en diós verdad?
- Jo - No.
- Y no se siente mal por eso chiquilla?
- Jo - No.
- No tiene ganas usted de hablar.
- Jo - No.

Finalment es va fer el silenci, però jo ja baixava - Si era la meva parada - me la vaig mirar i li vaig dir:
- Jo - Ahora, la siguiente ya puede bajar usted.
- Senyora - Gracias niña, aunque no crea en diós me ha ayudado.

Sí, senyora, els que no creiem en déu no som males persones, espero que trobés la Sagrada Familia i gaudís de la visita.

A vegades penso que hi ha gent que necessita conversa per què es deuen sentir veritablement sols, i al metro i al autobús intenten cercar aquesta estona de xerrada vanal però que els dona ànims.
Dubto que aquesta senyora fos un d'aquests casos, simplement deu estar acostumada que a la seva terra tothom s'enrolla a xerrar amb tothom, cosa que trobo preciós, però a Barcelona, la gent no sóm així. Vivim cada cop aïllats els uns dels altres, ens barregem en passadissos massificats sota terra i deixem de ser individuus per ser part de la massa uniforme, com militars entrenats per fer la seva feina i amb el cap ple de ordres que no ens deixen espai per pensar en els altres, en qué necessiten, qué els passa...

A part de tot el tema , la senyora era una pesada, sí, i tenia unes ganes tremendes d'entablar conversa catòlica i no va tenir sort!

Sagrada Familia, plis?

A aquestes alçades poques coses em deixen amb la boca oberta... però avui he sentit una conversa que ha fet que a tot l'autobús ens caiguessin els collons a terra........

Dues senyores d'una cinquantena de tacos parlaven animadament de la visita del Papa a Barcelona. L'una li intentava explicar a l'altre que el senyor venia a "inaugurar" la Sagrada Família però aquesta semblava no acabar-ho de pillar......

- Lo que no entiendo es que pinta el Papa inaugurando un cole...

- emmmm.... Toñi.... la Sagrada Família es un templo... lo sabias, no?

- Un que?

Així que la pobre senyora s'imaginava al Benito en pantalons curts, motxilla a l'esquena i l'entrepà de mortadela, tornant a l'escola.

En fi, dolça incultura!

Fotomuntatge fet per Alfred Lieury

Cachete con cachete!

Avui al bus s'ha assentat al meu costat un senyor de nalgues XXXXL. Hem estat mitja hora en contacte... cul amb cul... cuixa amb cuixa... Avui la frase "cachete con cachete" ha agafat una altra dimensió....

Rastreatooooor!

Un noi d'uns 25 anys i d'aspecte una mica extrany ha pujat a l'autobús i s'ha quedat dret a la zona dels carros.

Fins aquí tot normal, dins del que cap... fins que s'ha aixecat una noia. Immediatament, el noi s'acosta al lloc on estava ella i.... comença a olorar el seient! I no només aquest, sinó tots els que anaven quedant lliures i que ocupaven senyores.

Només li faltava moure el "rabo"..... o no....

La pandèmia

Just ara que llegeixo la historia del moc aventurer m'agradaria recuperar un tema molt present al nostre dia a dia:

Un dels ridículs més grans comesos per la societat actual ha sigut el tractament mediàtic que va rebre en el seu moment la grip nova o grip A. Despres de molts mesos s'ha demostrat clarament que se'n va fer un gra massa.

Ara be, si realment mai tinguessim un cas real de pandèmia estariem perduts, tot gràcies a aquells que estosseguen al damunt nostre.

I jo dic: "Per un metro millor, tapa't la boca collons!"

Un moc en el meu llibre

Aquesta és una experiència viscuda farà cosa d'un parell d'anys, a la línea 1 direcció Hospital de Bellvitge.

Va ser un d'aquells matins, que, per alguna extranya raó vaig conseguir seure, no m'ho podia creure! Així que vaig obrir el llibre i molt feliç em vaig posar a llegir.

Al cap d'una estona vaig sentir un soroll similar a "chic" i al fixar-m'hi... tenia un burillot verd i sec sobre el meu llibre.
Al alçar la vista vaig veure un paio de peu al meu costat, remenant-se la nàpia impunement i ben endins que posava el dit!

D'una revolada, vaig catapultar el seu moc ressec amb el llibre cap a ell, mentre li regalava tota mena d'adjctius, a saber;
- Guarro
- Serdu
- Asquerós!!!

Sabem que una cosa així no es fa expressament, però jo en el seu lloc, suposo que m'haguès baixat a la següent parada, o si més no, m'haguès desplaçat del lloc dels fets... però el tio no, es va quedar de peu al meu costat...

Cada cop que recordo aquell dit dins aquell nas, aquell moc sec i la passivitat del paio m'agafen fredors de ira...

No us podeu immaginar la prespectiva que tenia d'aquell nas, des d'abaix... des del seient...

Sabana Metropolitana

No se quin es l'excedent químic que permet a la gent gran agafar velocitats properes a la del so. I a més a més també son capaços circular amb els colzes aixecats per colpejar altres depredadors tot cercant un seient lliure.

El cas és que fa temps vaig conèixer una nova espècie. Aquella senyora també era capaç d'envestir amb el cap, en aquest cas concret a mí, per fer-se lloc i sortir la primera.

No si ja ho deia Darwin...

"L9/L10 Creix a Barcelona"

M'estreno avui notificant-vos que l'actual Línia de Proves de l'Ajuntament de Barcelona, L9/L10, segueix funcionant a mig gas.

Veient que l'èxit d'aquesta línia es remunta als seus primers dies, personalment plantejaria canviar el nom de la línia per LP - Línia en Pràctiques.

Càmera de TV3 a Onze de Setembre

Cop de cul

Avui, m'han enviat un parell de metres més enllà dins del vagó de metro, amb tant sols un lleuger cop de cul...
Però... Quin cul, amics, quin cul.

Agost

És ben sabut que l'Agost qui treballa i es mou en transport públic és el mateix que ser un dat pel cul.

Sí, per què resulta que a l'Agost, representa que la ciutat es queda buida i no cal posar tanta freqüència de metros, autobusos i aquestes coses mundanes que la gent no necessita, no, no cal, i si s'espatlla, de perdidos al rio, total per quatre matats que treballen al Agost, tampoc cal còrrer.
Segur que si treballen a l'agost és per què algo hauràn fet malament i déu els ha castigat.

Sí, doncs jo sóc d'aquests especímens que encara no han catat vacança alguna i a sobre ens toca pringar tot l'agost i no veiem el moment d'agafar-nos les tant ansiàdes vacances.

Sí, jo sóc d'aquests especímens que esperen més de 5 minuts en hora punta a que passi el metro, i quan passa... VA I S'ESPATLLA!

Començem doncs, el dilluns, el primer d'agost, amb la tocada de collons que ja de per si representen els dilluns, i més en agost, amb una bonica avaria del nostre meravellós metro de la línea 9 -10 :D tant contents que estàvem els Sant Andreuencs amb tantes connexions i comunicacions ¬¬'

Ja té raó la Sra. Indignada quan diu allò de: "M'en vaig, n'estic farta, m'en vaig de viure de fora de Catalunya"

Males vibracions?

Ahir era dilluns, això tots més o menys ho sabíem... i tots sabem també que és un dia complicadot de per si. Però pot ser molt pitjor si portes mes males vibracions amb tu!

Ahir, com estic fent últimament, vaig agafar la nova línia 9 a Onze de Setembre. A Can Peixauet la cosa ja comença a anar malament... el tren en el que anava es va quedar parat a l'estació però desincronitzat amb les portes exteriors, es a dir, que no podia sortir ningú. Suposo que aquest super tren automàtic super modern no va ser capaç de corregir aquest error i es va quedar lelo.

Els pobres desgraciats que anàvem al tren ens vam quedar vint minuts tancats fins que va aparèixer un noi que ens va obrir una porta i va deixar anar la gran frase de "este tren no funciona", que dius "no fotis!". A l'estació, des de megafonia ens van dir que "Degut a l'averia d'un tren a l'estació de Can Peixauet (el meu) el servei de metro a la línia 9 resta aturat. Està previst que es reestableixi el servei en un temps no superior de 10 minuts". Als deu minuts el noi del metro va aconseguir arrancar-lo manualment i el tren va marxar. Als pocs minuts es sent la noia de megafonia "El servei de metro a les línies 9 i 10 resta aturat a causa de l'avaria d'un tren", es a dir, que el tren no va anar gaire lluny i es va quedar parat en ple intercanviador.

Vint minuts més tard arriba un altre metro conduit manualment. Entrem. Ens assentem. Cinc minuts més tard seguim a Can Peixauet. El conductor se'ns acosta: "el tren s'ha espatllat"... ja és mala sort!!!

Entre pitos i flautes, ara amb servei, ara sense, vaig estar tres quarts d'hora a l'estació, sense cobertura i aguantant una família (mama, nen i nena) en els que el concepte "hòstia terapèutica" agafa una altra dimensió. Vaig acabar agafant un taxi que portava Radio Teletaxi, però que en aquell moment em sonava a música celestial. Imagineu el meu estat mental!

Però això no és tot! A la tornada cap a casa, quan agafo el metro a Singuerlín... arribo a l'estació, tot normal, panells informatius normals fins que, als cinc minuts........ "el servei de metro a la línia 9 resta aturat. Està previst que es reestableixi el servei en un temps no superior de 10 minuts". No podia creure!! Això si, als 10 minuts tot va funcionar com toca.

Sort que la línia és nova, que si no....

Una bronca inmerescuda

Bona tarda.
Avui, del calaix dels records, treuré a la llum un fet que vaig viure l'hivern passat.

Situació;
- Parada de metro Sant Andreu - Linea 1 - Andana per anar direcció Hospital de Bellvitge.
- Hora: 07:00 a.m
- Jo; Abric + bufanda + botes amb tacó + bolso hiperple + bossa dels tuppers

Molt bé, com comprendreu, a les hores indicades més amunt i amb la indumentaria i complements que portava sobre meu, no estaria el que se'n diu precisament com per fer la cursa de la meva vida.

Doncs bé, pel que es veu una "Señora que..." no opinava el mateix.

Jo era asseguda tranquil.lament a un dels bancs de l'andana (clar portava molt de pes damunt meu), quan de sobte se m'apropa una señora que enfurismada picant-se la cara així;


I dient-me; MUCHO MORRO TIENES TU, MUCHO MORRO.

Jo mig adormida li dic; Per?

A lo que respón; Que te he visto, eh que te he visto! Saltando la barrera sin pagar!

(Tot això, cridant com una berra, l'andana de ple en ple i tothom mirant-me i jo passant vergonya)

- Jo amb cara de son barrejada amb indignació; Però señora, que dice, que no me ve? Como cree que he podido saltar nada con todo lo que traigo encima?? Ha visto que tacones???

Res, es va fotre encara més histèrica i comença a girar-se buscant còmplices mentre cridava;
- La tia! Encima con chuleria! Que la he visto eh! Que la he visto!!! A ver si tiene cojones de sacar la tarjeta, ahhhh por que seguro que no tiene!!!

Total, ja amb el cabreig màxim trec la tarja de transport i li estampo (literalment) en tota la cara de vella rensumida.

Total, que arriba el metro, i jo, entre cabrejada i xunga pujo al metro darrera d'ella, repetint com una poseïda en veu ben baixeta per que només ella em sentís;
- Me va a pedir perdón - Me va a pedir perdón - me va a pedir perdón -
De tant en tant deixava anar un; - Me ha dejado mal delante de toda esta gente sin razón, y ahora lo va a pagar - me va a pedir perdón -

Total, la dona no va aguantar la pressió més d'una parada, ja que a la seguent (Fabra i Puig) va baixar i es va quedar a l'andana esperant al seguent metro mentre jo li somreia i li tirava petonets desde dins del vagó.

Això sí, la molt mala pècora, no em va demanar perdó. Però jo, em vaig quedar a gust donant-li pel sac.

"Por favor, no distraer al conductor"

"Por favor, no distraer al conductor":

Aquest cartell el podem trobar en tots els autobusos, però qui no ha vist mai a un conductor parlant amb algú? De fet, a tots ens haurà passat que un d'ells ens ha donat conversa.

Pobricos... ells que estan hores i hores assentats avorrits i que moltes vegades la gent només parla amb ells perquè el bitllet no els hi funciona (normalment el posen al revés, però això és un altre tema), volen que algun viatger els hi expliqui alguna cosa i se'ls hi faci més passable la jornada.

Un cop dit això, us explico el que em va passar el meu primer dia de feina (que per cert, estava amb febre...).

Jo estava a l'autobús, assentada entre iaies (d'aquelles que necessiten seient i mig perquè els hi càpiga el pompis i les denominades "gallines lloques") i hi havia una noia que estava parlant amb el conductor. La senyora que tenia al darrere suposo que va veure que l'"autobuseru" no ho estava passant precisament malament i es va començar a irritar.

Enmig de l'autobús la senyora rebenta i salta "oye! tu! que no se puede hablar con el conductor!". La noia se la mira i continua parlant amb el noi. La dona hi insisteix: "que te he dicho que no se puede hablar con el conductor, cojoné!". La noia i l'Autobusero ara fan cas omís a les amenaces de la senyora, el que provoca un "correlillo" entre les iaies que hi havia al bus (el Club del "cul i mig", en direm), entre el que es pot sentir frases com: "a las que tenemos las tetas por las rodillas, ni puto caso, eh?" o "ese tio nos va a matar a todos!".

La senyora ja no podia tenir el seu gran pompis al seient mentre veia que la noia ens anava a matar a tots, ja que distreia al conductor així que va creure que seria una bona idea actuar: s'aixeca, va cap a la noia i l'enganxa per la cua, arrossegant-la pràcticament mentre li tornava a dir "QUE NO SE PUEDE HABLÁ CON EL CONDUCTOOOOO!!!".

Jo vaig decidir que, en el moment en que el conductor parava el bus i anava a linxar a la senyora, era un bon moment per abandonar-lo, així que vaig fotre el camp abans de que les del Club del Cul i Mig s'unissin a la baralla.

Ni Latin King ni osties... una gallina lloca de dimencions pompinianes monumentals és el pitjor els enemics...

"Tira pa l'ante o montamo una mesa"

Estic indignada amb un fet que porto observant des de fa diversos... mesos? Anys?? No sabria dir quan va començar aquest fenomen que tant m'irrita i em fa grinyolar les dents.

Sí, alguns potser ja ho han esbrinat.
Parlo dels repartidors de diaris gratuïts a les boques del metro... I més concretament de la gent que arrasa amb ells.

Per entrar al metro costa deu i ajuda franquejar aquell mur de iaios i iaies (que lògicament no tenen cap intenció d'agafar el metro) avassallant al repartidor de premsa gratuïta.

És més, si passes abans de que arribin els repartidors, els iaios i iaies ja són a punt esperant a que arribin, sempre clar, obstruint el pas d'accès al metro, si no, no molarien tant.

Tu, que sí vols agafar el metro, si tens interès en una còpia d'aquella espècie de premsa (dolentíssima, per cert) t'has de fer fotre i fer cua per que si no t'avassallen a tu amb frases com "Oye, maja que llevo más de 10 minutos esperando" - Molt bé senyora, però vostè d'aquí a jeure al banc de la plaça, jo tinc pressa, i el que no faré és llevar-me abans per competir amb vostè a veure qui pilla abans el exemplar de merda -

He de confessar, que a vegades he donat la volta buscant una entrada de metro que no es trobi infestada de repartidors ni iaios i val a dir que malgrat la volta que he donat, he arribat abans a picar el bitllet.

Lo pitjor és a la sortida del metro... Surts esperitat per arribar puntual a la feina i que et trobes?
Un altre repartidor envoltant de iaios (i gent "pedigueña" en general) just a la sortida.

Una altra vegada, has de demanar ajuda als Déus per franquejar aquell mur...

Avui m'he cabrejat, quan intentant seguir el meu camí un "20 minutos" ha passat arran del meu nas i he deixat anar un "mecagundeu us fotria el putu diari per l'anus"

Estic farta, com diria en Creixell, tinc els pebrots que m'exploten ja.
Si us plau, que l'ajuntament, que tant li agrada això de crear zones per tot, que en crei una per als repartidors, que quedin lo suficient allunyades de les entrades i sortides del metro per tal de que la resta de la humanitat se'ns permeti avançar sense haver de fer cabrioles sense posar els nostres nervis en perill

The show must go on!!!!

Si el tema dels usuaris del transport públic ja és tot un mon, els espectacles que s'hi poden arribar a muntar ja són un univers a part!

Tots ens hem trobat alguna vegada amb un acordionista estranger que es guanya la vida amb el que bonament sap fer, però jo vull anar més enllà. Us voldria posar dos exemples que m'han impressionat especialment.

El primer de tot potser no és molt espectacular, però crec que es mereix com a mínim una menció: es tracta d'una noia, d'una trentena d'anys, estrangera i increïblement guapa (tot i les importants "ojeras") que cantava "el gato que está triste y azul" o almenys per la melodia és el que vaig esbrinar, perquè la pobre noia molta facilitat amb l'idioma encara no tenia. Però realment això era el que menys importava. Tenia una veu que ja la voldria més d'un triumfito. Em va agradar tant que no vaig poder evitar fer-li un donatiu i felicitar-la per com cantava. Em sembla que no em va entendre però almenys va somriure una estona i jo em vaig quedar més tranquil·la.

L'altre el vaig veure ja fa molt de temps però em va deixar amb la boca oberta. Noi jove que va penjar un llençol del sostre del vagó, va posar una cançó de Jazz i, quina va ser la nostra sorpresa quan van començar a aparèixer titelles que simulaven una banda (saxofonista, cantant, coro, contrabaixista). L'espectacle va aconseguir que tots els usuaris del tren vinguéssin al nostre vagó i que, quan va acabar, tothom l'aplaudís i s'emportés una bona pessigada, jejeje.

Grans artistes o no tant però que fan servir el seu ingeni i la seva barra per tal de guanyar alguns calerons.

I vosaltres? Algun per destacar?

Pujada de preus

Avui, pugen l'iva, això ho sap tothom.

I el transport públic no serà una excepció.
Avui pagarem 7,95 euros per la T-10, què us sembla?

Al facebook, com no, ja existeix un grup reivindicant l'assumpte. Aquí teniu el link.

Val a dir que ara, si us enxampen sense bitlletet validat, són 50 Euros de carreg.

Madre mía como está la vida


Això és una enganyifa dels de dalt

Que em fa tirria, vès.

Avui faré un petit apunt sobre diversos aspectes que m'irriten de manera greu sobre el sistema nerviós perifèric;

• En el bus:

- El típic que apareix de sobte quan tu estires la mà per avisar al conductor, se't fot entre tu i el vehicle per entrar ell/ella primera.
- La gent que fuma a la parada del bus quan està atestada de gent: Cal fumar allí mateix? No et pots apartar uns metres o esperar a arribar a casa? (Consti en acta que sóc fumadora, i sí, em molesta molt)
- Els histèrics que t'empeny per entrar al autobús (Normalment són els ànsies que han intentat entrar primer però un més llest ho ha fet abans que ell)
- El que no aparta les cames per que puguis passar al seient buit que té al costat. (i a mi en aquestes situacions m'encanta fotre una patadeta expressa ment fent veure que és sense voler i dir allò de... Ups... perdó...)
- La que et mira com si et perdonés la vida mentre aparta les bosses del corte inglès per que puguis seure.

• En el metro:

- La gent que fa muralla a les portes dels vagons i has d'acabar apartant-los a llets per poder sortir.
- Els que creuen que per trepitjar-te els talons aniran més depressa.
- Els ganduls que col·lapsen els ascensors, total, per estalviar-se 4 escales (i a sobre mecàniques)
- El típic lector de "20 minutos" o "Qué!", que anant el metro a punt de rebentar, és capaç de desplegar el diari ben bé, encara que això impliqui que varies persones hagin de menjar paper reciclcat. (per cert, tinc odi profund a aquests diaris però això ja és tema de post extens)

i en general, en metros, autobusos, trens i tramvies;
- Els "tusinus" que no es dutxen i puden com els 7 inferns
- Els perles que van escoltant música en el movil... sense auriculars (d'això en podríem fer un estudi molt ampli)

I vosaltres, us fa rabia alguna cosa més que es produeixi de forma més habitual del que un desitjaria? Heu vist o viscut alguna d'aquestes situacions en primera persona?

Busérix i el frigopié

El mon sencer està immers en un escalfament global que no troba pràcticament resistència i que té a tot el planeta en el seu poder...

A tot? no! hi ha una petita regió que aguanta l'atac! De fet són moltes petites regions... els autobusos! Aquests esquirols de l'escalfor planetària aguanten amb un clima hivernal encara que a fora s'hi estiguin fregint ous ferrats al terra. S'han pres alguna poció màgica? no! simplement, els conductors van calents, una altra explicació no li trobo, em sap greu.

Jo crec que és un complot de les FARMACEEEUTIQUEEEES (en honor a la germana Forcades), perquè als usuaris ens caigui el "muquillu", fem servir més "clinex", se'ns irriti el nas i comprem cremeta hidratant i Frenadol "que lo cura tó", però com que tornarem a pujar al bus, no ens curarem, ens diagnosticaran una Grip A i ens enxufaran una vacuna de les xungues, així se les treuen de sobre.

Senyors de TMB... no cal crear un micro clima gèlid. Si voleu congelar-nos, apugeu més el preu dels viatges... o directament treguin cloroform per la ventilació. ui calla, que encara els hi donaré idees.

ATXIIIIIIIS!!!!

L'escena Capital

Són moltes les hores que una servidora es passa al transport públic i, com a usuària prèmium he desenvolupat un efecte iman que atrau a tot allò friki que hi ha pel carrer. És una facultat que tenim poques persones (entre ells, Gemminola) però que ens aporta anècdotes bastant estranyes i... mmmm.... enriquidores?.

Entre elles, destacaríem la situació d'aquesta mateixa tarda i que ha acabat desenvolupant aquest blog.

La situació ha sigut la següent: dues senyores, d'edats ben respectables han acabat a bufetades (literalment) per culpa d'un seient que una d'elles estava guardant per una amiga que pujava més endavant. Veient el percal, jo li he cedit el meu seient (o almenys això intentava) a la senyora que estava dreta però aquesta se m'ha girat i amb ulls de tigre fumat m'ha dit "te he dixo yo algooooo??? no??? pué te sienta tu!!!!". Davant això, he decidit fer el mateix que el conductor: pujar la ràdio, mirar endavant i pensar en George Clooney (bé, això ho he fet jo, no se si l'autobusero....).

En fi, que després diuen que la gent jove és una mal educada però les que han estat insultant-se i cridant-se durant mitja hora (de rellotge) han sigut dues persones de l'edat de ma avia... no se... reflexionem germans.

Fi de trajecte.

Tots movem Barcelona

Aquesta tarda, després de llegir una de les múltiples intervencions feisbuquianes de la Eli on, explicava exasperada l'actitud de dues persones a l'autobús, i veient que no era la primera vegada, (ni serà la darrera) que la companya publicava un comentari així, i tenint en compte que aquí una servidora també té unes quantes anècdotes explicàbles en quant trajectes en transport públic es refereix, hem acabat per conciliar aquest mal estar i prendre'ns-ho a guasa, encetant un blog per reflexar totes les experiències d'aquesta "índole" que anem tenint...
Possiblement també rescatarem algunes històries del passat "dignes de admirar" i compartir.
Estic segura que, material no ens en faltarà, per què de freakis Barcelona n'està plagat i la majoria agafen metros i autobusos a diari, per tant, poc a poc espero que anem omplint pàgines amb la millor selecció dels anècdotes.

Un gran entramat de túnels, passadissos, autobussos i vagons ens esperen.